Sobre mi
Psicòloga sanitària, Psicooncòloga i Artterapèuta
L’Art ha estat sempre molt present a la meva vida i entorn familiar, posat que provinc d’una família de músics per part materna.
Recordo a la meva àvia, professora i concertista de guitarra, i al meu avi, director d’orquestra i component música; a la meva mare, tocar el piano mentre jo jugava. Més tard, vaig fer gimnàstica rítmica, dansa clàssica, contemporània i jazz; a casa gaudia cantant i creant coreografies. Des de llavors, l’Art va significar per a mi, un indret on expressar la bellesa, la sensibilitat, la subtilesa i la creativitat.
Un fet que va marcar significativament la meva vida, va ser la vivència propera de la malaltia oncològica d’una de les meves millors amigues de la infància. La seva malaltia va començar als 10 anys i recordo com, a poc a poc, va anar apagant-se. S’absentava llargues temporades, a causa dels ingressos hospitalaris a una unitat d’oncologia infantil. Quan la visitava a casa seva, m’expressava que era molt afortunada i feliç per poder fer moltes coses, malgrat que la salut no l’acompanyava. L’estiu del 1997 va arribar el moment de l’adéu; la seva mort es va produir 5 minuts més tard de veure-la a la seva habitació.
Aquella experiència tan dolorosa, va marcar un abans i un després a la meva vida, i és en aquest instant quan, va sorgir la meva vocació actual. Em vaig prometre a mi mateixa, que de gran volia ajudar a infants i a adolescents amb càncer. D’una altra banda, l’actitud de la meva amiga davant la seva pròpia mort, va ser de total acceptació i va saber transcendir el patiment. Va ser una lliçó de vida per a tots els que la vam conèixer; l’actitud vital d’alegria i de resiliència que va mostrar, és la que amb el temps, he volgut transmetre a totes les persones a les quals acompanyo professionalment.
Expressió corporal
Al llarg de la meva adolescència, la dansa i el moviment es van tornar altament terapèutics, ja que tot el que no podia expressar amb paraules durant aquesta època difícil per a tots, ho podia expressar ballant i a través dels moviments del meu cos. Mitjançant aquest procés d’expressió corporal, connectava amb els meus sentiments i també podia establir una comunicació i diàleg amb el grup de companys amb els quals ballava. També l’Art es va convertir en un refugi, mentre que un diari explicava el més íntim i on entrava en estreta comunicació amb mi mateixa.
Avui dia, sento que puc posar-me a la pell de tot aquell que pateix; a la vegada, tinc la convicció que totes les persones amb les quals treballo -infants, joves o adults-, i que estan en un moment de profund patiment i de màxima vulnerabilitat, poden millorar guiats pel seu sanador interior, amb l’acompanyament, afecte i amor dels qui els envolten.
En la meva època universitària, vaig entrar a una companyia de teatre musical, i tot i que la resta dels meus companys es van orientar cap a una carrera com a cantants, ballarins i actors professionals, vaig prendre la determinació de centrar-me en la meva segona gran passió, que era la meva vocació d’ajudar a les persones que patien, amb la qual cosa vaig iniciar la diplomatura de Teràpia Ocupacional.
Artteràpia Transdisciplinar
En acabar-la, vaig realitzar un màster d’ArtTeràpia Transdisciplinar i Desenvolupament Humà, el qual unia la meva passió per l’Art, i la vocació d’ajudar a les persones. En aquell moment, vaig decidir dedicar-me a allò, a pesar que fos una especialitat molt nova al nostre país.
Mentre treballava com a terapeuta ocupacional amb diferents col·lectius (adults amb afeccions en la salut mental, infants amb discapacitats, joves amb paràlisi cerebral…) vaig viatjar a Puebla (Mèxic), on vaig visitar un hospital d’infants, a partir de la qual, vaig veure clar que desitjava portar a terme un projecte amb Artteràpia per infants i joves amb càncer.
Així va ser com vaig redactar un projecte que vaig presentar a diferents hospitals pediàtrics de Barcelona. Un d’ells, va creure que el meu projecte podia encaixar amb el seu model d’intervenció hospitalària. Allí vaig treballar durant 11 anys, acompanyant a infants i adolescents amb càncer, i amb afeccions mèdiques greus, durant els períodes de la seva hospitalització.
La unió de la Psicologia amb l’Artteràpia
Anys més tard, en observar que hi ha una subtil i confosa línia entre la intervenció artterapèutica i la psicològica, vaig decidir estudiar el Grau de Psicologia. Avui dia, penso que un procés terapèutic fa emergir el món emocional de la persona, i que és necessari disposar de les eines professionals suficients per a poder contenir les necessitats internes que sorgeixen en les persones, i donar forma als processos profunds de canvi i transformació.
La dimensió espiritual. La meditació.
Un altre puntal important en la meva formació, ha estat la pràctica de la meditació Zen, l’experiència de contemplació, i la vivència del sentiment de transcendència. Ho he pogut aprendre de la mà de la mestra Zen Berta Meneses; també d’altres mestres, qui m’han ajudat a transitar pels moments d’adversitat, i aconseguir pau i serenitat en la incertesa. Per aquest motiu, en el meu enfocament d’intervenció terapèutica integro la dimensió espiritual de les persones a les quals acompanyo.
Acompanyament emocional i psicològic
La meva última etapa professional ha consistit en l’acompanyament emocional i psicològic a persones adultes en procés oncològic, a través de l’ús terapèutic de les Arts. Aquesta experiència la vaig desenvolupar a diferents hospitals referents de la xarxa pública catalana. Durant les sessions, aquestes persones van poder fomentar -a través dels processos creatius i comunicatius-, l’exploració i millora del seu estat psico-emocional-espiritual, promovent l’exteriorització, la identificació i la regulació de les pròpies emocions.
D’aquesta forma, van poder elaborar i atorgar nous significats als esdeveniments i vivències que anaven apareixent en el seu procés oncològic. Així mateix, van poder potenciar un major autoconeixement, una millor gestió i benestar emocional, així com recursos d’afrontament. Tot allò, conseqüentment, va incidir en la millora de la seva qualitat de vida.
Atenció en consulta privada
De vegades la sanació física no és possible, però sí que ho és la sanació de l’ànima
Crec, que tots els aprenentatges que apareixen en la vida d’una persona, estan d’acord, i passen a formar part del seu bagatge personal i professional. Sento que la meva missió i vocació, està destinada a ajudar tant a nens, joves o adults, perquè a través de l’expressió verbal i artística, puguin exterioritzar el seu malestar, puguin comunicar-lo, per a així, a poc a poc, sanar-lo emocionalment.
De vegades la sanació física no és possible, però sí que ho és la sanació de l’ànima. Crec fermament que, si una persona està travessant per un moment vital difícil, ha de comptar amb el suport emocional i professional adequat. D’aquesta manera, pot elaborar i transitar per aquest dolor, i guanyar recursos personals, que li permetran afrontar i superar la situació, i sortir reforçat, positivament, d’aquesta. L’important és, en aquests moments, sentir-se escoltat/da, comprès/sa, acceptat/da incondicionalment i valorat/da en profunditat pels seus terapeutes, familiars i amics.
Crec en el poder del guaridor interior que tots portem dins, pot ser revelat a través de la presència, l’escolta atenta d’acceptació incondicional, càlida i pròxima, de la persona que està al teu costat acompanyant-te.
Les hores en un hospital es fan eternes quan passes dies, setmanes i mesos, acompanyant l’ingrés del teu fill malalt. Al patiment emocional per la seva malaltia, s’afegeix el patiment per les conseqüències que la soledat de l’aïllament provoca en l’infant. L’artteràpia va ajudar al meu fill, no només a gaudir d’estones entretingudes acompanyat d’algú que el feia riure, plantejar-se nous reptes i desconnectar del món de malaltia, sinó que estimulava la seva capacitat creativa, obria portes a un món immens on tot era possible i facilitava l’exteriorització d’emocions amagades, difícils d’expressar amb paraules.
Vaig conèixer a la Núria Mompín i les seves teràpies, concretament l’artteràpia, en mig de la meva convalescència, i va esdevenir un fet importantíssim.
Jo estava en ple procés d’administració de quimioteràpia per tal d’aconseguir minimitzar els efectes i l’expansió d’un tumor al Colon que m’havien detectat i posteriorment extret mitjançant cirurgia. Els efectes de la quimio sobre el meu cos eren devastadors, durs, dolorosos i de mica en mica el meu estat anímic, s’anava deteriorant i l’equilibri emocional es complicava cada dia que passava.
La seva teràpia va aconseguir aïllar-me, encara que fos només per unes hores, d’aquell món meu de dolor i malestar, va aconseguir homogeneïtzar un grup de varies persones al voltant de les connexions setmanals que teníem amb ella per portar a terme l’artteràpia. Les sessions eren com un escapament, una bombolla, unes hores setmanals anhelades, esperades i gaudides, i la seva aportació terapèutica va ser capdal per coordinar i aconseguir que totes aquelles persones fruíssim d’aquells moments, que ens deixéssim anar, i que si més no per uns moments, ens sentíssim alliberats tant del dolor físic com de la desorientació mental que arrossegàvem.
Moltes gràcies Núria per la teva tasca en front del grup i et desitjo tota la sort del mon en aquesta teva nova singladura.
Una abraçada ben cordial
En mi caso la arteterapia ha hecho que pueda exteriorizar mi estado de ánimo, mis emociones y mis miedos. Poder hablar de ellos sin ser juzgada. Encontré un gran apoyo y comprensión en el grupo y sobre todo en la terapeuta (Núria). Llegué viéndolo todo muy negro por mi situación y ahora se ve algo de luz aunque tenga días muy complicados. Fue una gran experiencia y lo recomiendo al 100%.
“La meva filla va fer art teràpia amb la Núria a l’HSJD al llarg d’un any mentre estava en tractament per una leucèmia amb 5 i 6 anys. Les sessions l’abstreien de la seva condició i s’endinsava per una estona, amb un acompanyament emocional respectuós, en un món creatiu i expressiu que li feia molt de bé. L’amor per les manualitats i l’art l’acompanya des d’aleshores. Estic profundament agraïda per l’acompanyament i les portes que va obrir la Núria.”
Quan estàs malalt i estàs ingressat en un hospital llargs períodes, el temps se’t fa llarg, etern, monòton, cada dia igual a l’anterior,… Per sort, tenir algú amb qui riure, amb qui oblidar la teva malaltia, amb qui descobrir noves sensacions a través de materials que poder modelar, retallar, enganxar, pintar,…, és un plaer. És la possibilitat de sentir-te una mica més viu, amb ganes de fer coses, de crear, d’imaginar, de volar allà on tu desitjaries estar,… És simplement poder continuar sent un nen en un món d’adults!!!
