A l’Affoltern Hospital Am Albis de Suïssa es va enfortir gradualment la convicció de que a la medicina era imprescindible un nou enfocament a l’ésser humà; una visió holística de l’ésser humà, integral, amb la seva estructura de cos/ànima/esperit inseparables. Una imatge holística de l’home exigeix, en conseqüència, unes cures més holístiques a tots els estats de malaltia imaginables. El model Affoltern és més que un mer suplement de treball mèdic tradicional mitjançant una forma especial de psicoteràpia basada en una comprensió holística de la malaltia i un concepte integral de l’home. També abraça la continuació de la interconnexió (formació de xarxes), ja iniciada sota Peider Mohr. Es basa fonamentalment en les condicions existencials de l’ésser humà.
En aquest hospital, tots els pacients que hi arriben, primer són rebuts pel servei d’Artteràpia, i serà aquest el que els derivarà a l’especialitat corresponent, després d’avaluar com es troba emocionalment la persona, i, per tant, integrant la dimensió psicològica i espiritual de les persones en la curació de les afeccions mèdiques.
Segons Hess i Hess-Cabalzar (2008), els pols oposats a primera vista s’han d’entendre com a pols complementaris que es condicionen mútuament, d’una realitat inseparable que sovint no es pot reconèixer immediatament.
De moment, només cal afirmar que la salut i la malaltia són dos termes polars que no es poden separar sense detriment.
El naixement i la mort no són contraris sinó polaritats que es condicionen mútuament i s’originen forçosament.
La vida és la tensió energètica que es produeix quan tots dos pols –el naixement i la mort– existeixen, igual que passa amb l’electricitat. No importa quin dels pols elimina; en tot cas, s’elimina el fenomen sencer.
La psicosomàtica universal no significa altra cosa que acceptar que, a cada moment de l’ésser, i per tant en tot estat de malalt en particular, es manifesten sempre els tres aspectes, és a dir cos, ànima (ment) i esperit i, així , entrem al nucli de la qüestió: la vivència de la malaltia per part del pacient.
Per els mateixos autors, els sistemes sanitaris moderns de les anomenades nacions industrialitzades s’han compromès en la defensa de la salut contra les malalties i la lluita contra la mort per conservar la vida. La lluita contra la mort és una lluita absurda i utòpica perquè no fa justícia respecte a les estructures bàsiques de la vida.
Un sistema sanitari que percep la mort només com l’oponent que cal combatre és, en definitiva, un sistema hostil a la vida, ja que pretén eliminar un dels dos pilars fonamentals que fan possible que hi hagi vida.
Un nou enfocament de la medicina haurà de tenir en compte en primer lloc:
- Morir ha de ser possible com a contra procés de la vida, altrament la vida s’ofega.
- La mort com a punt final de l’existència temporal ha de ser inclosa i no ha de ser combatuda o reprimida aïlladament, sinó que ens lliurem en una lluita contra la infinitud.
La medicina científica natural contesta aquestes preguntes sobre el perquè amb resposta sobre com. L’anàlisi funcional de les ciències naturals, per molt important i correcta que pugui ser per a certes qüestions de l’estar malalt, no és capaç d’il·luminar aquesta àrea espiritual.
Aleshores, la pregunta decisiva, ara és: què et falta? Perquè es tracta precisament d’això en estar malalt: què em falta que m’ha fet perdre l’equilibri de l’ésser? Què em manca per estar sencer?
Es tracta d’obtenir una nova comprensió, a més de les intervencions de la medicina científica i d’altres teràpies, noves percepcions personals que poden obrir camins que abans possiblement estaven tancats. Camins que ajuden a permetre que allò que falta pugui manifestar-se.
D’aquesta manera, estar malalts és una crida a la curació, si l’inici de la curació, evita que seguim malalts, en el profund del nostre ésser.
Estar malalt es converteix en un indicador del camí per a nosaltres i no és, a priori, un adversari que cal combatre amb tots els mitjans. Una de les paraules de Carl Gustav Jung: “no és la malaltia la que es guareix, sinó que és ella la que ens guareix a nosaltres. L’home està malalt, però la malaltia és l’intent de la naturalesa de guarir-lo. O sigui que podem aprendre molt de la malaltia per a la nostra salut”.
Víctor Frankl, el fundador de la logoteràpia, va escriure sobre aquest tema: “el que impulsa l’ésser humà no són només els seus problemes i conflictes neuròtics, sinó la seva vida completa a la qual examina constantment per verificar si té sentit per a ell”. O bé: “la vida pregunta, nosaltres contestem”.
Aleshores, estar sa significaria ser capaç d’afrontar les qüestions de la vida, buscant les pròpies respostes, dissenyant-les amb àmplia llibertat, i essent-ne responsable. Però també significaria percebre allò que s’hi amaga.
Tots nosaltres semblem saber espontàniament allò que la curació hauria de ser: l’alliberament de símptomes i limitacions, així com el restabliment de la salut perduda. Però no és tan banal.
La paraula curació conté “cura”, que estableix una relació amb continguts espirituals religiosos. “Teràpia” ve del grec, que es pot traduir com servir, cuidar, protegir. Aleshores, etimològicament, les dues paraules van molt més enllà de la mera reparació i fan referència al servei i al curar aquella totalitat que vivim.
L’essència de la curació consisteix a donar-li al pacient l’ajuda que el capacita per assolir un nou equilibri mitjançant la seva acció. Perquè la curació mai no es pot produir des de fora: només la naturalesa individual, inconfusible de cada persona pot curar; els metges, infermeres, psicoterapeutes i practicants de medicina complementària només poden, en el millor dels casos, intentar crear les condicions òptimes per permetre la curació.
Amb tot això, s’arriba novament a la conclusió que un sistema sanitari que pretengui satisfer totes les exigències de curació ha de ser interdisciplinari.
