De vegades els psicòlegs malentenem el nostre rol d’ajudar a d’altres éssers humans amb la nostra feina professional amb la de pretendre salvar-los.
I és que, no hi ha ningú que pugui salvar ningú, ja que només depèn de cada persona exercir el control sobre la seva pròpia vida, prendre decisions i canviar per millorar.
Per aquest mateix motiu, el nostre rol com a psicoterapeutes és acompanyar a la persona perquè adquireixi eines que el tornin un ésser autònom i lliure, perquè desenvolupi tot el potencial que ja té latent al seu interior.
Així mateix, hem d’afavorir que pugui desplegar el seu ésser de la manera que ella vol fer-ho, deixant-la brillar amb la seva pròpia llum.
I, si no posem consciència i parem atenció, amb el nostre ego de “salvador/a”, creient que sabem què és el que necessita el nostre pacient sota les nostres pròpies ulleres, podem asfixiar-ho, devorar-ho, generant així una dependència emocional.
La dependència emocional com a forma de vinculació tòxica
Sabem que les dependències emocionals són dinàmiques que s’estableixen entre dues persones que han construït una forma de vincular-se tòxica, on un “està bé” i l’altre “està malament”; i on el que “està bé” guia i aconsella el que “està malament”. Aquest tipus de dinàmica no és favorable per cap dels dos individus, i molt menys per al que és “ajudat”.
Els/les terapeutes devoradors/es no deixen créixer al seu “acompanyat/ada” tret que sigui sota el seu consentiment i amb la seva ajuda, cosa que després passa factura al pacient ja que estan tornant a la persona una noció de si mateixa com de no autònoma i depenent.
Per aquest mateix motiu, com a professionals que som, hem d’afavorir relacions sanes amb els nostres pacients, retornant-los una imatge de si mateixos d’éssers apoderats, complets i capaços de prendre les regnes de les seves pròpies vides.
D’aquesta manera, generarem en aquests les ganes de tornar al dispositiu terapèutic, de continuar creixent al nostre costat, i per tant generarem en ells una adhesió al tractament.
