No importa donde estés, ni lo que te digan que debes hacer. Siempre que tengas una duda, descansa un momento y escucha lo que te dice tu voz interior. No te apresures en tu camino, ni sigas los pasos de otros. Siéntate, descansa un momento y escucha tu voz interior. Ésta es la voz que te busca y guía, trae pureza a tus sentimientos y te da la libertad de ser realmente la persona que quieres ser. Todas las respuestas que buscas las tienes encerradas en tu limpia y pura voz interior.
Lao Tse
Segons Buxarrais (2016) davant d’un món on la banalitat i el sense sentit estan triomfant, en què l’allau d’estímuls externs cada vegada més seductors i poderosos ens distreuen, ens adormen i no ens permeten gaudir de cada moment, trobem a faltar alguns instants de silenci, per escoltar-nos a nosaltres mateixos i dur a terme un diàleg interior, sens dubte necessari, per afrontar la construcció del nostre ésser i la nostra identitat com a persones.
D’altra banda, encara que no ens agradi, som part d’una societat individualista, on som participants en una carrera frenètica cap a la satisfacció individual a tots els nivells. Una societat que està vivint un creixement vertiginós de l’ús de les xarxes socials, així com un augment de pèssimes condicions socioeconòmiques en amplis sectors socials. Però no podem eludir la nostra responsabilitat en la construcció d’un món millor, un món on les persones siguem conscients, lliures i feliços.
En aquest context, sembla indispensable promoure una cultura de l’ésser en lloc de la del tenir, per ser protagonistes del canvi de paradigma, generant iniciatives que s’endinsen als terrenys de la interioritat, una interioritat entesa com a sinònim de ser, subjectivitat, dimensió constitutiva de la persona, identitat personal. En paraules de Rilke (1929), “un espai interior del món inaccessible, per la seva intangibilitat”.
Hem d’entendre la dimensió moral de la identitat personal, que el famós informe Delors (1996) correspon a dos dels pilars de l’educació: aprendre a ésser i aprendre a viure junts. És a dir, l’educació ha de propiciar el desenvolupament com a persones de vida bona, que actuïn de manera responsable i compromesa, que es coneguin a si mateixes amb les seves potencialitats i limitacions, que estiguin obertes als altres de treballar per construir un món més humà, just i solidari, perquè la seva personalitat floreixi i estigui en condicions d’obrar amb autonomia de judici amb responsabilitat.
Per tal de perseguir aquest canvi, cal atendre dos elements essencials per al creixement de la persona des del punt de vista ètic: la consciència i l’autoconeixement. Això equival a potenciar la cura ètica, que comprèn dos tipus de cura: la cura d’un mateix -material, psicològic i emocional- i la cura dels altres. Per això serà convenient establir temps i espais per treballar l’eternitat des d’aquestes dues cures, amb les quals afrontarem el repte d’escoltar-nos nosaltres mateixos per escoltar els altres atenent la seva subjectivitat, i considerar la multidimensionalitat de la persona, la seva dignitat i la seva espiritualitat en solidaritat amb els altres.
Segons Melloni (2013), la interiorització és una seqüència de pràctiques que ens permeten educar i potenciar la connexió de nosaltres mateixos amb un espai interior, intuïtiu i misteriós de l’ésser humà. És aquest espai que s’obre entre nosaltres i les coses, entre nosaltres i les persones, que permet redimensionar la qualitat de la nostra existència i té relació amb l’atenció, la capacitat de contenció i de viure en el present, amb serenitat, sense avidesa , en actitud de receptivitat, agraïment i ofrena.
Amb la paraula interioritat es pretén assenyalar aquella dimensió insubstituïble i irreductible de l’ésser humà que totes les civilitzacions han cultivat durant mil·lennis, fonamentalment dins l’àmbit de la religió, i que la nostra cultura, després d’aclarir-la, redescobreix més enllà o més enllà del marc de les tradicions religioses.
Quan aquesta dimensió es nega, apareix una societat sense ànima i unidimensional. Parlar d’interioritat no suposa fer un pas enrere sinó un pas endavant.
Interioritat intenta ser una paraula oberta, que subscriu el reconeixement d’allò que cadascú ha d’indagar, ja que hi ha en joc la qualitat de cada existència i la manera d’estar al món.
Hi ha molt més del que veiem, sentim, pensem o creiem. La vida té moltes càrregues de profunditat i hi accedim a mesura que avancem en aquesta profunditat.
La cura de la interioritat permet un altre accés a allò que ens envolta. En comptes d´una mirada depredadora, ens ensenya a relacionar-nos amb l´entorn de manera més gratuïta i compassiva. Es tracta de transformar la mirada-fletxa en mirada-copa: passar de conquerir a rebre, exigir a acollir.
La paradoxa de la nostra societat és que mai no havíem tingut tantes coses i mai no havíem estat tan insatisfets. El cultiu de la interioritat posa una distància entre el desig i la satisfacció que permet passar del consum compulsiu al gaudi serè i agraït de cada moment. “Tenir menys per tenir-ne més”. Aquest atenir-se més possibilitant el compte dels sentits; des d’una dimensió més contemplativa que alhora ens fa menys compulsius i més austers.
El cultiu de la interioritat també afecta positivament les relacions humanes, de manera que permet el respecte de l’alteritat. Sense aquesta contenció, l’altre es confon amb les projeccions pròpies. El cultiu de la interioritat possibilita que l’altre sigui reconegut al seu misteri irreductible sense que el fagociti. Aquesta distància permet descobrir i venerar el rostre de l’altre i cantar amb més finor i delicadesa els matisos, les necessitats, la validesa dels punts de vista, encara que contradiguin els propis. Alhora, permet adonar-se de les pròpies reaccions. El treball interior ajuda a prendre consciència de les pròpies necessitats, desitjos, anhels i projeccions que deformen la percepció del que ens envolta. Aquesta atenció sobre un mateix permet que el mateix contorn aclareixi el contorn de les relacions.
El cultiu de la interioritat afecta també la nostra manera d’estar al món. Davant de les diverses situacions, permet destriar-les no des de l’autocentrament sinó des d’un horitzó més gran.
Circularitat entre acció i contemplació són indispensables també per a la lucidesa davant del compromís social i polític. La interioritat no s’oposa a l’exterioritat, sinó a la superficialitat.
També les nostres creences estan saturades de projeccions. Molt sovint són les extensions sublimades dels nostres anhels o frustracions.
El cultiu de la interioritat permet adonar-se que la forma que aquí per a mi i per al meu grup és gens l’única possible.
Per a la mestra zen Berta Meneses (2016), mitjançant diversos exercicis, els diferents nivells físic, emocional i mental es van equilibrant i asserenant, possibilitant així l’entrada en aquell àmbit del misteri que hi ha a cadascun de nosaltres.
Segons Bueno (2016), l’anàlisi de la interioritat implica, entre altres aspectes, analitzar de manera deliberada fragments de tota aquesta activitat preconscient per fer-los conscients, no de manera constant ni completa, cosa que seria absolutament impossible, sinó només quan decidim autoexaminar el nostre jo.
Què és i en què consisteix l’autoconsciència?
L’autoconsciència és el procés mental que ens permet ser conscients que en som conscients. Fa possible que reflexionem sobre la nostra pròpia ment, pensaments, analitzar la nostra interioritat i el nostre jo, autoanalitzar-nos de manera crítica i tenir present el nostre ésser.
Els estats de meditació i de repòs contribueixen a consolidar la percepció del jo i, per tant, a l’anàlisi de la nostra interioritat.
En aquest sentit, també s’ha vist que la meditació afavoreix la plasticitat neuronal, reforça els processos d’aprenentatge i potencia l’empatia. Aquesta última, recordem-ho, contribueix a afavorir el pont entre el jo individual per al necessari encaix social; per això, al principi del capítol s’emfatitzava que autoconeixer-se és una invitació a una mirada retrospectiva reflexiva que commina, no només la necessària capacitat autocrítica, sinó també a una necessària determinació d’utilitzar aquests coneixements en pro d’un mateix i de la societat, del benestar i la dignitat humana, des de la llibertat interior que permet la pròpia reflexivitat.
Segons Burguet (2016) en paraules del pedagog brasiler Paulo Freire, “l’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”. Per això, apostar per una pedagogia de la interioritat suposa partir de la capacitat transformadora de la persona, sabent que entre l’exterioritat i l’interioritat no hi ha dualisme, sinó una seqüència de continuïtat. La interioritat és el camí de què emergeix l’exterioritat, la relació adequada amb l’alteritat, sigui animada o inanimada.
Espais i temps de més quietud són sovint els d’eclosió de llibertat i d’autoconfiança plenes, on emergeixen la connexió amb aquest més endins. Des de la veritable connexió amb allò que cadascú és, podem desplegar amb autenticitat ser més primigeni i esdevenir plenament el que som, allunyats de l’autocentraments solipsistes.
Per això entenem que la interioritat no s’oposa a l’externalitat, sinó que seria el camí cap a ella. Un viatge cap a la geografia interna que no porti a l’alteritat serà indicador d’introversió, autocentrament i individualisme i no garanteix el procés de pau interna que permeti traçar el camí cap a la pau externa. Així com una pau externa que no emergeixi d’aquesta pau interior, descentrada d’un mateix, poca perdurabilitat en el temps podrà mantenir. L’oposat a la interioritat seria aquest passeig superficial per la vida, sense adonar-se’n imprescindible en qualsevol procés d’aprenentatge perquè es consolidi. Adonar-se de la realitat real, percebre tot allò que passa, és vacuna contra l’automatisme i la inèrcia que porten al sense sentit. No hi ha pau veritable sense coneixement propi i els processos de transformació interna no són aïllament. Per això, la clau de l’èxit del desenvolupament d’aquesta dimensió interior és que remeti a la dimensió exterior, que doni obertura a la capacitat d’implicació, compromís i responsabilitat.
Segons Meneses (2016), la interioritat és una dimensió essencial i constitutiva de l’ésser humà; l’àmbit profund, inefable i intangible que inclou pensaments, creences, valors, sentiments, anhels… Però també, i sobretot, el misteri, un misteri sempre obert que ens convida a exploracions contínues perquè és infinit. La interioritat es pot desvetllar, desenvolupar, fer i créixer.
En el món complex en què vivim, en un ambient ple d’estímuls i canvis com mai no s’ha donat en generacions anteriors, és important que l’escola eduqui la mirada, i l’escolta interior, propiciï ocasions i espais de silenci, i proporcioni eines que ajudin els alumnes a saber connectar amb ells mateixos. Un aprenentatge que els servirà per a tota la vida.
Segons aquesta mateixa autora, el repte és que tot mestre que vulgui treballar la integritat d’acompanyar els alumnes en un procés d’autoconeixement, ha de ser capaç de connectar amb la necessitat d’interiorització pròpia i seguir un procés de despertar i percebre el seu repte. espai interior, experimentant l’obertura que potencia els seus recursos humans i espirituals i que el va transformant en persona profundament humana, lliure i compassiva. Només des d’aquesta vivència personal és possible despertar en els nois i les noies la seva capacitat per viure plenament, gestionar correctament les emocions, desenvolupar les seves potencialitats i trobar un compromís real amb el seu entorn.
D’altra banda, el diàleg continu entre interioritat i exterioritat és allò que ens fa persones, necessitem una certa destresa i entrenament per mantenir aquest diàleg amb nosaltres mateixos sense caure en la superficialitat ni convertir-nos en víctimes de les relacions inconscients que s’activa quan no hem cultivat la nostra interioritat. És a la pràctica concreta i diària on es poden crear hàbits, es potencia el compromís amb un mateix i es gaudeix dels beneficis que ens aporta, experimentant que som molt més que qualsevol definició o patró.
Aprenem també que aquestes pràctiques són transportables a les diferents situacions de la vida. Ens aporten claredat, pau, llibertat, seguretat… I l’energia necessària per donar resposta adequada a la situació concreta.
L’hàbit diari de moments i espais de silenciament i connexió ens condueix, gairebé sense adonar-nos-en, a una vida més desperta, plena i feliç.
Referències bibliogràfiques
Bueno, D. (2016). En: Aprender a ser. Por una pedagogía de la interioridad (Maria Rosa Buxarrais, Marta Burguet, coordinadoras). Editorial Graó. Barcelona.
Burguet, M. (2016). Relaciones educatives, desde el cultivo del espacio interior. En: Aprender a ser. Por una pedagogía de la interioridad (Maria Rosa Buxarrais, Marta Burguet, coordinadoras). Editorial Graó. Barcelona.
Buxarrais, M.R (2016). Aprender a ser. Por una pedagogía de la interioridad. Editorial Graó, nº 322. Barcelona.
Delors, J. (1996). de la publicación: La Educación Encierra un Tesoro. Informe a la UNESCO de la Comisión Internacional sobre la Educación para el Siglo XXI. Laurus, 14(26), 136-167.
Melloni, X (2013). En: ¿De qué hablamos cuando hablamos de interioridad? El qué y el cómo de la interioridad. Cristianisme i Justícia. Generalitat de Catalunya, Departament de governació i relacions institucionals. Barcelona.
Meneses, B. (2016). La interioridad, un horizonte de conocimiento profundo. En: Aprender a ser. Por una pedagogía de la interioridad (Maria Rosa Buxarrais, Marta Burguet, coordinadoras). Editorial Graó. Barcelona.
Rilke, Rainer Maria (2005). Cartas a un joven poeta. (6.ª edición, 2015). Madrid: Ediciones Hiperión.
